La jove directora Marta Viña Berbís ha presentat al Maresme Film Festival “La memòria de les papallones”, un relat sobre l’adopció, la família i el pas del temps. Marta Viñas va passar per festival a presentar la seva obra a la Sala Mozart de Calella i va agrair que festivals com aquest donin oportunitats a joves creadors i a pel·lícules que no entren als circuits comercials.

Sempre m’ha encantat el cinema, sobretot com a forma d’expressió. Des de ben petita escric per buidar el meu interior, com una mena de teràpia personal. Però clar, tots aquells sentiments quedaven tancats en un paper… I va ser aleshores quan vaig descobrir que volia fer cinema: per poder transmetre, compartir i donar vida a aquells missatges i emocions que m’habitaven.

Vaig estudiar Audiovisuals i Multimèdia a l’ERAM (Girona), on més endavant em vaig especialitzar en guió i direcció cinematogràfica. Allà vaig comprendre que el cinema podia ser una eina preciosa per comunicar el que moltes vegades les paraules no poden dir.

Sí, la història està cent per cent inspirada en la vida del meu pare. També crec que ha estat una manera d’apropar-me als meus avis paterns, amb qui no vaig poder compartir gaires anys. Ha estat un viatge per conèixer-los a través de la mirada del meu pare, i descobrir tot allò que li van ensenyar i transmetre. Així i tot, he de dir que la pel·lícula també parla molt de mi. A mesura que escrivia el guió i durant el rodatge, em vaig adonar que em sentia profundament identificada amb molts moments de la història. Al cap i a la fi, parlo d’emocions i sentiments universals: la por, la pèrdua, l’amor, la pertinença.

Sí, que retrata una evolució personal: un camí que va de la soledat i la tristesa fins a la superació i l’alliberament interior. Tot això, sempre acompanyat pel concepte de família, que ha estat i és essencial per a mi.

Sí, penso que la vida és evolució constant, i la manera més poètica i visible de mostrar-ho era a través del pas del temps. El Mas, que per mi és gairebé un personatge més,  adquireix protagonisme i ens mostra el canvi del paisatge a mesura que passen les estacions. Aquest cicle acompanya també l’evolució emocional i familiar de la Maria (la mare adoptiva) i l’Anne (la nena adoptada), que viuen aquest procés de transformació de la mà del temps i la natura.

Perquè la meva família és de Bot, un petit poble de la Terra Alta. El meu pare, i també la meva mare, van créixer en aquelles terres, i sentia que rodar-hi era una manera d’arrelar la història al seu origen. Volia que la pel·lícula respirés autenticitat, que es nodrís d’aquella llum, d’aquells paisatges i d’aquella calma tan característica de la zona. Era, en certa manera, una tornada a casa.

Per mi va ser un veritable honor poder comptar amb ell, i també un acte de gran generositat per la seva part. Treballar amb l’Iván va ser fàcil, natural i molt enriquidor. Té una sensibilitat especial i una gran capacitat per entendre l’essència del personatge. Amb ell vaig aprendre molt, tant de cinema com de la manera d’estimar la professió.

Treballar amb nenes depèn molt de la dinàmica que es crea. En el meu cas, volia preservar la seva innocència, la seva veritat més pura. Per això no vam fer assajos tradicionals: preferia treballar directament al set, deixar que tot fluís de manera natural i espontània. Tant l’Íngrid com la Jana van viure la història de manera molt sincera, i això es nota. La seva mirada, les seves reaccions, tot el que transmeten és real, i aquesta autenticitat és el que acaba arribant a l’espectador.

Crec sincerament que el personatge de la Maria no hauria pogut ser interpretat per ningú més. La Núria s’hi va endinsar des del primer moment, deixant que les emocions la travessessin de manera molt honesta. Treballar amb ella és fàcil i profundament gratificant. A més, va fer un treball molt especial amb les nenes, creant un vincle que va ajudar molt a la versemblança de la història. La seva entrega i sensibilitat han estat claus per donar ànima a la pel·lícula.

Et diria que sí, que ha estat una de les parts més dures. I no només per mi, crec que moltes persones que tenen la necessitat d’expressar-se a través del cinema es troben amb el mateix mur. No és un món fàcil, i crec que caldria donar més oportunitats a totes aquelles veus noves que tenen alguna cosa a aportar. Inicialment, vaig començar escrivint la història com un curtmetratge, perquè creia que era fins on podia arribar. Però, gràcies al suport i la confiança de la meva família, vam poder tirar endavant el projecte. Més endavant, altres productores s’hi van sumar, i això va facilitar poder acabar la pel·lícula com jo somiava. Ha estat un camí llarg, però ple de persones meravelloses que han cregut en la història.

Sí, estic molt contenta, no només pels premis, sinó també per les seleccions als festivals. És molt emocionant veure com l’esforç i la dedicació de tanta gent que hi ha darrere del projecte comencen a donar fruits. Aviat, la pel·lícula viatjarà a Londres i a Almeria, i si tot va bé, l’estrena als cinemes arribarà a inicis del 2026. És molt bonic veure com el projecte comença a fer el seu propi camí pel món.

Continuo amb la necessitat d’explicar històries i de buidar el meu interior a través del cinema. Tinc diverses idees en procés, totes amb aquest fil conductor de les emocions i la recerca d’identitat. Encara és aviat per parlar-ne, però espero que aviat pugueu veure alguna cosa nova. Per mi, cada projecte és un nou viatge, una nova oportunitat per seguir compartint el que sento amb els altres.